De la mateixa manera que la construcció de la catedral marcà en l’àmbit eclesiàstic la nova realitat sorgida arran de la conquesta de la ciutat andalusina de Larida l’any 1149, la construcció del castell reial fou l’element visual del canvi a escala política.

Durant els segles XIII i XIV el castell visqué els seus millors moments, coincidint amb la situació que també visqué la ciutat en plena expansió comercial i constructiva.

La situació canvià radicalment durant els segles XV i XVI, quan els reis, durant les seves estades a la ciutat, deixen d’allotjar-s’hi. A partir d’aleshores s’inicià un procés d’abandonament i degradació que culminà amb la seva transformació en caserna militar durant la guerra dels Segadors. A la compartimentació dels seus espais s’hi anaren afegint mutilacions diverses durant la guerra de Successió, però les agressions patrimonials més importants es produïren als segles XIX i XX, quan el castell fou utilitzat com a polvorí. La seva explosió minvà greument les dimensions originals del castell.

El castell del Rei fou declarat monument històric l’any 1931, però la tropa hi romangué fins a l’any 1948. Iniciada la desmilitarització del turó, i a diferència de la catedral, el castell quedà condemnat a l’oblit. Fou durant la dècada dels anys vuitanta quan començaren les primeres intervencions arqueològiques encaminades a integrar-lo novament a la vida dels lleidatans.