La catedral, seu referencial d’una diòcesi rica i poderosa, es convertí aviat en un desitjat espai d’enterrament privat a la cerca de la redempció dels pecats i el descans etern.

A partir del segle XIV, i coincidint amb l’embelliment progressiu de la catedral, il·lustres nissagues i alts càrrecs eclesiàstics coparen l’interior del temple amb la construcció de solemnes capelles que amb el temps esdevingueren grans panteons familiars i una mostra inequívoca de prestigi social. Juntament amb les grans capelles, hi haurà les fundacions més modestes i els monuments funeraris. Pel que fa a aquests últims, de documentats n’hi ha molts, però que s’hagin conservat, ben pocs. Entre aquests convé destacar el sepulcre de l’ardiaca Berenguer de Barutell, el de Berenguer Gallart o el del bisbe Ponç de Vilamur. Tots responen a la mateixa tipologia, en què el sepulcre sota arcosoli mostra la imatge jacent del finat acompanyada del relleu funerari.

El claustre, i fins i tot la planta baixa del campanar, també esdevingueren cobejats espais d’enterrament. Famílies nobles com els Anglesola, els Oliver, els Castellolí, així com també mestres d’obra, catedràtics, pelleters, mercaders, etc., hi són representats en capelles, làpides i emblemes heràldics.