Conquerida la ciutat musulmana de Larida l’any 1149 pels comtes catalans Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d’Urgell, s’imposà la necessitat de construir una catedral. L’any 1203 es col·locà la primera pedra, si bé els treballs s’allargaren fins ben entrat el segle XV, quan en quedaren configurats els espais: l’església, el claustre, el campanar i la Canonja. Els segles del gòtic i els primers decennis del segle XVI foren els moments de màxima esplendor. No passà el mateix els segles següents.

Durant la guerra dels Segadors (1640) fou utilitzada com a hospital i magatzem d’armes. L’any 1707, i en el marc de la guerra de Successió, fou tancada al culte per ordre de Felip V i poc després transformada en caserna militar. A excepció del campanar, tots els seus espais foren compartimentats amb la construcció de diferents pisos, al temps que una importantíssima part del seu patrimoni artístic era mutilat, emparedat, profanat o bé cremat.

Amb la guerra del Francès (1810) arribaren noves pèrdues i mutilacions i, malgrat que fou declarada monument històric l’any 1918, la catedral esdevingué un camp de concentració durant la Guerra Civil (1936) i caserna fins a l’any 1948. Començava llavors una nova etapa, la de la recuperació i restauració del vell edifici.