L’església que tens davant, no és com les altres. Sorprèn la seva nuesa. No hi ha vitralls de colors, enlloc. Tampoc el retaule major que presidia l’altar principal, d’alabastre policromat, ni el cor situat a la nau central. Les capelles estan pràcticament buides, de pintures n’hi ha ben poques... Aquesta buidor, és conseqüència de la seva transformació en caserna militar l’any 1707, quan la ciutat de Lleida va capitular davant de les tropes borbòniques del rei Felip V en plena guerra de Successió espanyola. Aquest ús s’allargà fins a l’any 1948, si bé convé recordar també, que durant la Guerra Civil Espanyola la catedral fou utilitzada, temporalment, com un camp de concentració de presoners republicans a l’espera de ser evacuats a la rereguarda franquista.
Durant aquest llarguíssim període de dos segles i mig, l’església, però també el claustre i la canonja, van ser compartimentats en diferents pisos per a l’allotjament de la tropa, a més d’encabir-hi magatzems, quadres o latrines. Al mateix temps, el patrimoni artístic fou trencat, mutilat, cremat i profanat. No obstant això, alguns objectes i retaules es van poder salvar en ser traslladats a diferents magatzems i parròquies de la diòcesi de Lleida. Una bona mostra d’aquests ornaments els podràs veure si visites el Museu de Lleida: diocesà i comarcal.
Per comprovar l’estat de la catedral en època militar o veure imatges dels primers treballs de restauració de mitjan segle XX, et recomanen veure l’audiovisual de 1707, Infelicem Annum.
Per comprovar l’estat de la catedral en època militar o veure imatges dels primers treballs de restauració de mitjan segle XX, et recomanen veure l’audiovisual de 1707, Infelicem Annum.
